La "revolució dels somriures" és el somriure del feixisme.

Sense conèixer l'enemic, per la ingenuïtat de portar tants anys amb la cadira tranquil·la per no suposar cap perill per al règim, els polítics independentistes creien que l'Estat espanyol no seria capaç d'exercir una repressió tan bèstia. A més, esperaven que la UE acudiria en el seu rescat en cas de ser així, en cas contrari no haguessin desobeït ni per fer el referèndum. Encara que aquest, principalment va ser possible per la gran pressió popular. Per tot això, van vendre la possibilitat d'una "revolució dels somriures" que no ha estat més que somriures per als feixistes, llàgrimes per l'independentisme i cap revolució. Si ja és greu que no sabessin de què és capaç l'Estat que van sostenir durant dècades recolzant la seva brutal repressió torturant i il·legalitzant organitzacions democràtiques, encara més insultant va ser que venguessin que es poden fer revolucions només amb somriures i quatre manifestacions festives. Així, aprofitant-se també de la ignorància dels seus votants que els tenien com a messies (i els tenen encara molts) van prometre que el referèndum seria vinculant sabent que no estaven disposats a el necessari per fer efectiva la república.

Malgrat l'estafa de la "revolució dels somriures" també venuda per sectors de la CUP que fins i tot deien que la policia espanyola no seria capaç de carregar contra el referèndum, els col·legis electorals es van defensar davant la brutalitat i el poble no va fugir fent front a la gran violència policial. Encara que cap dels tres grans partits els hagués preparat per la situació, no es van rendir demostrant que hi ha moltes persones disposades a jugar-se molt per la república. Tampoc es van buidar els col·legis electorals quan ens va arribar la notícia de l'ancià al qual es donava per mort després de la pallissa policial que li va causar un infart i al qual van negar l'auxili colpejant als que tractaven de salvar-lo. Això sí, als Mossos idolatrats se'ls va permetre en algun col·legi electoral que segrestessin les urnes. Aquell dia l'Estat va perdre el control de Catalunya i van fracassar en l'intent de frenar un referèndum que va comptar amb una alta participació amb rotunda victòria del sí a la independència. L'1 d'octubre quedarà per sempre en la història com un exemple de com l'organització popular pot vèncer a l'Estat. Tant de bo fins a la data s'hagués après més d'aquesta experiència, que almenys va servir perquè milions de persones comprovessin que no hi ha democràcia.

Precisament per aquest exemple, és tan trist el que va venir després. Veient ja de què és capaç l'Estat feixista per violar drets democràtics, els polítics presos per la por, van retrocedir. La por és comprensible i legítima, però no incomplir promeses per aquesta i aferrar-se al càrrec per continuar cobrant elevats sous. El 3 d'octubre els carrers van tornar a omplir-se encara més que contra la invasió imperialista de l'Iraq o pel 15M, en mobilitzacions acompanyades d'una vaga general que per no tenir més combativitat i durar només un dia, no va causar un seriós problema a l'Estat. Els polítics, en comptes d'aprofitar aquestes dates amb el poble mobilitzat amb ànims i disposat a defensar la república, el van calmar i no va ser fins al 27 quan van declarar la independència per abandonar-la minuts després. La CUP, que hauria d'haver oposat una ferma resistència a aquesta farsa, no va cridar a defensar la república als carrers ni va denunciar alt i clar el greu insult a la voluntat popular. Així, ja amb el poble desmobilitzat i la república suspesa en la pràctica, el reconeixement internacional sota el que pretenien basar-ho tot com si haguessin de donar-nos permís, encara s'esvaïa més.

El "referèndum vinculant" pel qual hi van haver més de 1.000 ferits, un home amb un ull mutilat i gairebé un mort, passava a ser submissió al 155 i covard autonomisme. Ni rastre de les estructures d'Estat de les què tant parlaven per vendre la moto sense rodes i ni tan sols davant els empresonaments van organitzar una resposta a l'altura. Les manifestacions silencioses amb espelmes per la seva llibertat semblaven l'enterrament de la república. Però encara pitjor que la seva renúncia a la dimissió, va ser que justifiquessin la seva covardia dient que no cridaven a controlar el territori per evitar ferits i morts. És a dir, que per intentar que el resultat del referèndum es respectés no calia córrer riscos, però per fer un referèndum sense validesa, si. Ho diuen els mateixos que resten importància a les agressions feixistes que també han deixat ferits i a la possibilitat que un dia, morts. Per això és repugnant que es justifiquin dient que ho fan per la nostra seguretat. Encara que fos cert, que no ho és pel citat anteriorment, seria un paternalisme intolerable i no poden decidir per nosaltres el contrari a la voluntat expressada en el referèndum.

Però encara pitjor que tot això, és que utilitzin els presos per l'organització del referèndum, per evitar les crítiques al que va venir després del referèndum. És molt greu que recorrin sempre al xantatge emocional perquè no se'ls exigeixin responsabilitats que van assumir, arribant al punt de criminalitzar als CDR per assenyalar les seves mentides. El problema, i ells ho saben aprofitant-se, és que una part important de l'independentisme encara té fe cega i una gran dependència dels partits. Cada vegada menys, per aquest motiu comencen a posar-se nerviosos, però mentre els continuïn votant no paguen per l'estafa.

Els partits sense cap pla per a materialitzar la república que requereix el control del territori, han aconseguit que regnin la confusió i el derrotisme. Quan porten anys venent que tot seria fàcil, no han preparat al poble per l'esforç necessari i així s'explica que ni amb més de 2 milions d'independentistes s'hagi aconseguit, almenys, causar serioses pèrdues econòmiques a l'Estat fent-li perdre el control més dies com l'1 d'octubre. La CUP parla molt de desobediència però no concreta la majoria de vegades ni té cap pla per fer-la efectiva, han anat a la saga d'ERC i PdeCat, sent còmplices de l'autonomisme, prestant-los ajuda a canvi d'assassinar la lluita.

S'acosta l'aniversari del referèndum i a molts els interessa reduir-lo a folklore com si fos una altra consulta com la del 9N de 2014, ometent que no es va respectar la clara victòria com es va prometre. Pretenen carregar totes les culpes a l'Estat espanyol, però no ha estat l'Estat qui va prometre una república: van ser els partits independentistes. "Quins temps tan terribles en què cal recordar l'evident", que diria Bertolt Brecht. Aquell dia el règim va perdre, però en comptes d'haver organitzat més dies com aquell millorats per l'experiència, només se li han regalat (de moment) més de 300 dies en què han guanyat els opressors.

Cal parlar clar, com no ho fa la majoria de la CUP: sense lluita contundent que exigeix ​​grans esforços, no és possible derrotar el feixisme. No necessitem una "primavera catalana" que es marceixi en dos dies ni autoenganys constants en què s'apel·la al rescat de l'Europa que ni es va oposar a la brutalitat per impedir el referèndum. Necessitem més 1 d'Octubre millorats. Necessitem que no ens instin a deixar-nos obrir el cap criminalitzant la legítima autodefensa. Urgeix passar per sobre dels partits fent veure que hem d'atendre als seus fets i no a les paraules que porten tant temps venent fum, lògicament no diuen el que fan i faran perquè perdrien tot el suport. La via electoral està esgotada, la república no es farà efectiva des de les institucions, l'única possibilitat està als carrers amb el poble ben organitzat i disposat a sacrificar-se. El moviment no pot estar dirigit per la burgesia vacil·lant que a l'hora de la veritat retrocedeix. Vendre revolucions de somriures és més fàcil i t'ho compra més gent, però només ens porta a la submissió indigna que ens allunya de la República.

La "revolución de las sonrisas" es la sonrisa del fascismo.

Sin conocer al enemigo, por la ingenuidad de llevar tantos años con la poltrona tranquila por no suponer peligro alguno para el régimen, los políticos independentistas creían que el Estado español no sería capaz de ejercer una represión tan bestia. Además, esperaban que la UE acudiría en su rescate en caso de ser así, de lo contrario no hubieran desobedecido ni para hacer el referéndum. Aunque este, principalmente fue posible por la gran presión popular. Por todo esto, vendieron la posibilidad de una “revolución de las sonrisas” que no ha sido más que sonrisas para los fascistas y lágrimas para el independentismo. Si ya es el colmo que no supieran de qué es capaz el Estado que sostuvieron durante décadas apoyando su brutal represión torturando e ilegalizando organizaciones democráticas, aún más insultante fue que vendieran que se pueden hacer revoluciones sólo con sonrisas y cuatro manifestaciones festivas. Así, aprovechándose también de la ignorancia de sus votantes que los tenían como mesías (y tienen aún muchos) prometieron que el referéndum sería vinculante sabiendo que no estaban dispuestos a lo necesario para hacer efectiva la república.

Pese al timo de la “revolución de las sonrisas” también vendido por sectores de la CUP que incluso decían que la policía española no sería capaz de cargar contra el referéndum, los colegios electorales se defendieron ante la brutalidad y el pueblo no huyó frente a la gran violencia policial. Aunque ninguno de los grandes partidos les hubiera preparado para la situación, no se rindieron demostrando que hay muchas personas dispuestas a jugarse el tipo por la república. Tampoco se vaciaron los colegios electorales cuando nos llegó la noticia del anciano al que se daba por muerto tras la paliza policial que le causó un infarto y al que negaron el socorro golpeando a quienes trataban de salvarlo. Eso sí, a los Mossos idolatrados se les permitió en algún colegio electoral que secuestraran las urnas. Aquel día el Estado perdió el control de Catalunya y fracasaron en el intento de frenar un referéndum que contó con una alta participación con rotunda victoria del sí a la independencia. El 1 de Octubre quedará para siempre en la historia como un ejemplo de cómo la organización popular puede vencer al Estado. Ojalá hasta la fecha se hubiera aprendido más de esta experiencia, que al menos sirvió para que millones de personas comprobaran que no hay democracia.

Precisamente por ese ejemplo, es tan triste lo que vino después. Viendo ya de qué es capaz el Estado fascista para violar derechos democráticos, los políticos presos del miedo, retrocedieron. El miedo es comprensible y legítimo, pero no incumplir promesas por este y aferrarse al cargo para continuar cobrando elevados sueldos. El 3 de Octubre las calles volvieron a llenarse aún más que contra la invasión imperialista de Iraq o por el 15M, en movilizaciones acompañadas de una huelga general que por carecer de más combatividad y durar sólo un día, no causó un serio problema al Estado. Los políticos, en vez de aprovechar esas fechas con el pueblo movilizado con ánimos y dispuesto a defender la república, lo calmaron todo y no fue hasta el 27 cuando declararon la independencia para abandonarla minutos después. La CUP, que debería haber opuesto una férrea resistencia a semejante farsa, no llamó a defender la república en las calles ni denunció alto y claro semejante insulto a la voluntad popular. Así, ya con el pueblo desmovilizado y la república suspendida, el reconocimiento internacional bajo el que pretendían basarlo todo como si tuvieran que darnos permiso, aún se desvanecía más.

El “referéndum vinculante” por el que hubo más de 1.000 heridos, un hombre con un ojo mutilado y casi un muerto, pasaba a ser sumisión al 155 e insultante autonomismo. Ni rastro de las estructuras de Estado de las que tanto hablaban para vender la moto sin ruedas y ni siquiera ante los encarcelamientos organizaron una respuesta a la altura. Las manifestaciones silenciosas con velas por su libertad, parecían el entierro de la república. Pero aún peor que su renuncia a la dimisión, fue que justificaran su cobardía diciendo que no llamaban a controlar el territorio para evitar heridos y muertos. Es decir, que para intentar que el resultado del referéndum se respetara no había que correr riesgos, pero para hacer un referéndum sin validez, sí. Lo dicen los mismos que restan importancia a las agresiones fascistas que también han dejado heridos y cabe la posibilidad de que un día, muertos. Por eso es repugnante que se justifiquen diciendo que lo hacen por nuestra seguridad. Aunque fuera cierto, que no lo es por lo citado anteriormente, sería un paternalismo intolerable y no pueden decidir por nosotros lo contrario a la voluntad expresada en el referéndum.

Pero aún peor que todo esto si cabe, es que utilicen a los presos por la organización del referéndum, para evitar las críticas a lo que vino después del referéndum. Es muy grave que recurran siempre al chantaje emocional para que no se les exijan responsabilidades que asumieron, llegando al punto de criminalizar a los CDR por señalar sus mentiras. El problema, y ellos lo saben aprovechándose, es que una parte importante del independentismo aún tiene fe ciega y una gran dependencia de los partidos. Cada vez menos, de ahí que empiecen a ponerse nerviosos, pero mientras les continúen votando no pagan por la estafa. Han fomentado lo que decía el facha director de El País: "Que se centren en los presos y olviden la lucha por la independencia". Pero ni siquiera para liberar a los presos hay una lucha firme, aunque precisamente esta pasaría por conquistar la independencia.

Los partidos sin plan alguno para materializar la república, han logrado que reinen la confusión y el derrotismo. Cuando llevan años vendiendo que todo sería fácil, no han preparado al pueblo para el esfuerzo necesario y así se explica que ni con más de 2 millones de independentistas se haya logrado, al menos, causar serias pérdidas económicas al Estado haciéndole perder el control más días como el 1 de Octubre. La CUP habla mucho de desobediencia pero no concreta la mayoría de veces ni tiene plan alguno para hacerla efectiva, han ido a la zaga de ERC  y PdeCat, siendo cómplices del autonomismo, prestándoles ayuda a cambio de asesinar la lucha.

Se acerca el aniversario del referéndum y a muchos les interesa reducirlo a folklore como si fuera otra consulta como la del 9N de 2014, omitiendo que no se respetó la clara victoria como se prometió. Pretenden cargar todas las culpas al Estado español, pero no ha sido el Estado quien prometió una república: fueron los partidos independentistas. “Qué tiempos tan terribles en los que hay que recordar lo evidente”, que diría Bertolt Brecht. Aquel día el régimen perdió, pero en vez de haber organizado más días como aquel mejorados por la experiencia, sólo se le han regalado (de momento) más de 300 días en los que han ganado los opresores.

Hay que hablar claro, como no lo hace la mayoría de la CUP: sin lucha contundente que exige grandes esfuerzos, no es posible derrotar al fascismo. No necesitamos una “primavera catalana” que se marchite en dos días ni autoengaños constantes en los que se apela al rescate de la Europa que ni se opuso a la brutalidad para impedir el referéndum. Necesitamos más 1 de Octubre mejorados. Necesitamos que no se llame a dejarnos abrir la cabeza criminalizando la legítima autodefensa y pasar por encima de los partidos. La vía electoral está agotada, la república no se hará efectiva desde las instituciones, la única posibilidad está en las calles con el pueblo bien organizado y dispuesto a sacrificarse. El movimiento no puede estar dirigido por la burguesía vacilante que a la hora de la verdad retrocede. Vender revoluciones de sonrisas es más fácil y te lo compra más gente, pero sólo lleva a la sumisión indigna que nos aleja de la república.