Sense conèixer l'enemic, per la ingenuïtat de portar tants anys amb la cadira tranquil·la per no suposar cap perill per al règim, els polítics independentistes creien que l'Estat espanyol no seria capaç d'exercir una repressió tan bèstia. A més, esperaven que la UE acudiria en el seu rescat en cas de ser així, en cas contrari no haguessin desobeït ni per fer el referèndum. Encara que aquest, principalment va ser possible per la gran pressió popular. Per tot això, van vendre la possibilitat d'una "revolució dels somriures" que no ha estat més que somriures per als feixistes, llàgrimes per l'independentisme i cap revolució. Si ja és greu que no sabessin de què és capaç l'Estat que van sostenir durant dècades recolzant la seva brutal repressió torturant i il·legalitzant organitzacions democràtiques, encara més insultant va ser que venguessin que es poden fer revolucions només amb somriures i quatre manifestacions festives. Així, aprofitant-se també de la ignorància dels seus votants que els tenien com a messies (i els tenen encara molts) van prometre que el referèndum seria vinculant sabent que no estaven disposats a el necessari per fer efectiva la república.
Malgrat l'estafa de la "revolució dels somriures" també venuda per sectors de la CUP que fins i tot deien que la policia espanyola no seria capaç de carregar contra el referèndum, els col·legis electorals es van defensar davant la brutalitat i el poble no va fugir fent front a la gran violència policial. Encara que cap dels tres grans partits els hagués preparat per la situació, no es van rendir demostrant que hi ha moltes persones disposades a jugar-se molt per la república. Tampoc es van buidar els col·legis electorals quan ens va arribar la notícia de l'ancià al qual es donava per mort després de la pallissa policial que li va causar un infart i al qual van negar l'auxili colpejant als que tractaven de salvar-lo. Això sí, als Mossos idolatrats se'ls va permetre en algun col·legi electoral que segrestessin les urnes. Aquell dia l'Estat va perdre el control de Catalunya i van fracassar en l'intent de frenar un referèndum que va comptar amb una alta participació amb rotunda victòria del sí a la independència. L'1 d'octubre quedarà per sempre en la història com un exemple de com l'organització popular pot vèncer a l'Estat. Tant de bo fins a la data s'hagués après més d'aquesta experiència, que almenys va servir perquè milions de persones comprovessin que no hi ha democràcia.
Precisament per aquest exemple, és tan trist el que va venir després. Veient ja de què és capaç l'Estat feixista per violar drets democràtics, els polítics presos per la por, van retrocedir. La por és comprensible i legítima, però no incomplir promeses per aquesta i aferrar-se al càrrec per continuar cobrant elevats sous. El 3 d'octubre els carrers van tornar a omplir-se encara més que contra la invasió imperialista de l'Iraq o pel 15M, en mobilitzacions acompanyades d'una vaga general que per no tenir més combativitat i durar només un dia, no va causar un seriós problema a l'Estat. Els polítics, en comptes d'aprofitar aquestes dates amb el poble mobilitzat amb ànims i disposat a defensar la república, el van calmar i no va ser fins al 27 quan van declarar la independència per abandonar-la minuts després. La CUP, que hauria d'haver oposat una ferma resistència a aquesta farsa, no va cridar a defensar la república als carrers ni va denunciar alt i clar el greu insult a la voluntat popular. Així, ja amb el poble desmobilitzat i la república suspesa en la pràctica, el reconeixement internacional sota el que pretenien basar-ho tot com si haguessin de donar-nos permís, encara s'esvaïa més.
El "referèndum vinculant" pel qual hi van haver més de 1.000 ferits, un home amb un ull mutilat i gairebé un mort, passava a ser submissió al 155 i covard autonomisme. Ni rastre de les estructures d'Estat de les què tant parlaven per vendre la moto sense rodes i ni tan sols davant els empresonaments van organitzar una resposta a l'altura. Les manifestacions silencioses amb espelmes per la seva llibertat semblaven l'enterrament de la república. Però encara pitjor que la seva renúncia a la dimissió, va ser que justifiquessin la seva covardia dient que no cridaven a controlar el territori per evitar ferits i morts. És a dir, que per intentar que el resultat del referèndum es respectés no calia córrer riscos, però per fer un referèndum sense validesa, si. Ho diuen els mateixos que resten importància a les agressions feixistes que també han deixat ferits i a la possibilitat que un dia, morts. Per això és repugnant que es justifiquin dient que ho fan per la nostra seguretat. Encara que fos cert, que no ho és pel citat anteriorment, seria un paternalisme intolerable i no poden decidir per nosaltres el contrari a la voluntat expressada en el referèndum.
Però encara pitjor que tot això, és que utilitzin els presos per l'organització del referèndum, per evitar les crítiques al que va venir després del referèndum. És molt greu que recorrin sempre al xantatge emocional perquè no se'ls exigeixin responsabilitats que van assumir, arribant al punt de criminalitzar als CDR per assenyalar les seves mentides. El problema, i ells ho saben aprofitant-se, és que una part important de l'independentisme encara té fe cega i una gran dependència dels partits. Cada vegada menys, per aquest motiu comencen a posar-se nerviosos, però mentre els continuïn votant no paguen per l'estafa.
Els partits sense cap pla per a materialitzar la república que requereix el control del territori, han aconseguit que regnin la confusió i el derrotisme. Quan porten anys venent que tot seria fàcil, no han preparat al poble per l'esforç necessari i així s'explica que ni amb més de 2 milions d'independentistes s'hagi aconseguit, almenys, causar serioses pèrdues econòmiques a l'Estat fent-li perdre el control més dies com l'1 d'octubre. La CUP parla molt de desobediència però no concreta la majoria de vegades ni té cap pla per fer-la efectiva, han anat a la saga d'ERC i PdeCat, sent còmplices de l'autonomisme, prestant-los ajuda a canvi d'assassinar la lluita.
S'acosta l'aniversari del referèndum i a molts els interessa reduir-lo a folklore com si fos una altra consulta com la del 9N de 2014, ometent que no es va respectar la clara victòria com es va prometre. Pretenen carregar totes les culpes a l'Estat espanyol, però no ha estat l'Estat qui va prometre una república: van ser els partits independentistes. "Quins temps tan terribles en què cal recordar l'evident", que diria Bertolt Brecht. Aquell dia el règim va perdre, però en comptes d'haver organitzat més dies com aquell millorats per l'experiència, només se li han regalat (de moment) més de 300 dies en què han guanyat els opressors.
Cal parlar clar, com no ho fa la majoria de la CUP: sense lluita contundent que exigeix grans esforços, no és possible derrotar el feixisme. No necessitem una "primavera catalana" que es marceixi en dos dies ni autoenganys constants en què s'apel·la al rescat de l'Europa que ni es va oposar a la brutalitat per impedir el referèndum. Necessitem més 1 d'Octubre millorats. Necessitem que no ens instin a deixar-nos obrir el cap criminalitzant la legítima autodefensa. Urgeix passar per sobre dels partits fent veure que hem d'atendre als seus fets i no a les paraules que porten tant temps venent fum, lògicament no diuen el que fan i faran perquè perdrien tot el suport. La via electoral està esgotada, la república no es farà efectiva des de les institucions, l'única possibilitat està als carrers amb el poble ben organitzat i disposat a sacrificar-se. El moviment no pot estar dirigit per la burgesia vacil·lant que a l'hora de la veritat retrocedeix. Vendre revolucions de somriures és més fàcil i t'ho compra més gent, però només ens porta a la submissió indigna que ens allunya de la República.
